En aquests moments, fins i tot aquells coneixements que fins fa poc podíem qualificar de veritats absolutes poden canviar de manera abrupta, en molt poc temps. La quantitat de coneixement nou que s’està generant de manera accelerada a la majoria d’àrees científiques ens obligarà a qüestionar les nostres creences i a forçar el cicle d’aprenentatge de nous paradigmes d’actuació, mentre forcem un procés semblant però en sentit contrari, de desaprenentatge dels actuals.
En contrast amb aquesta innovació contínua que vivim en pràcticament tots els sectors, al llarg del segle XX hem consolidat un model d’aprenentatge analític i seqüencial, que se sustenta en la construcció de nous coneixements sobre el sediment dels adquirits fins ara. Bàsicament aquest és el model amb què hem après tots a l’escola, i que després hem utilitzat al nostre entorn tant personal com professional.
És per això que, tant a nivell particular els individus com a nivell col·lectiu les organitzacions, necessitem nous procediments que ens forcin sistemàticament a qüestionar, (in)validar i abandonar en cas necessari els nostres coneixements més arrelats.
Al segle XXI és tan necessari per a líders i organitzacions aprendre nous coneixements com desaprendre aquells coneixements que han deixat de ser vàlids.
El desenvolupament d’una mentalitat exponencial consisteix bàsicament a comprendre que el nostre món ha deixat de ser lineal. Això vol dir que hem d’assumir que, amb certa freqüència, es produeixen i es continuaran produint disrupcions que modifiquen radicalment les regles del joc. En conseqüència, en aquests moments, tot exercici de previsió de futur per mitjà de projectar els nostres coneixements i experiències passades generarà una il·lusió.
És per això que, l’experiència o la capacitat analítica dels líders que tant es valoraven al segle XX, passen a tenir un valor secundari en aquest nou entorn en què les regles que governen el món (o almenys, el món que ens envolta) poden canviar de manera abrupta.
En aquest nou context, les qualitats que ha de desenvolupar tot líder del segle XXI passen per qüestionar sovint els paradigmes adquirits, tant a nivell individual com col·lectiu. En aquest sentit, l’actor i director Alan Alda afirma que «les creences són com les finestres a través de les quals observem el món; si no les netegem amb certa freqüència, arribarà el dia en què no veurem la llum».
Moonshot
Per desenvolupar una mentalitat exponencial és alhora saludable, necessari i incòmode plantejar amb certa freqüència reptes extremadament ambiciosos o, en altres paraules, els coneguts «moonshots». El gran benefici que ofereix un moonshot és que ens obliga a revisar i, si cal, a canviar els paradigmes actuals.
En certa manera, hem de veure aquests reptes ambiciosos com la font de la innovació disruptiva perquè ens obligaran a cercar solucions totalment noves.
A tall d’exemple, quan el president Kennedy va exposar en el seu famós discurs el repte col·lectiu de viatjar a la lluna en el termini d’una dècada, la gran majoria de les persones que l’escoltaven van pensar en aquest moment que era un projecte impossible, inclosos en aquest grup d’escèptics alguns dels científics i enginyers que després portarien a terme aquest projecte. La majoria haurien preferit un objectiu més raonable com seria enviar un astronauta a orbitar la Terra, perquè aquest era un repte assolible d’acord amb els paradigmes del moment. El repte que platejava el viatge a la lluna els forçava a revisar i qüestionar tots els coneixements adquirits fins al moment.
Per il·lustrar el repte que plantejava aquest projecte, en cert moment de la pel·lícula “First Man” que escenifica part dels programes Apollo i Geminis, l’actor Kyle Chandler, representant el paper de Donald Kent Slayton, dibuixa en una línia la distància que separa la Terra de la Lluna explicant als astronautes la gran oportunitat que té els Estats Units de superar per superar per primera vegada a l’Unió Soviètica en la carrera espacial: el viatge a la lluna era un repte de tal magnitud que res del que s’havia fet fins al moment suposava un avantatge. En aquest projecte, els dos adversaris estaven al punt de sortida.
Sempre és possible assolir una millora del 10% sense modificar substancialment els sistemes actuals. En canvi, un objectiu que multiplica per 10 els resultats actuals exigeixen qüestionar-ho tot.
La teoria sobre la qual se sustenten els moonshots és infal·lible: davant d’un canvi de paradigma, tothom parteix de zero. Els èxits passats no garanteixen en cap cas els resultats futurs .
Això no obstant, aconseguir traslladar aquesta teoria a la pràctica per utilitzar-la en benefici propi no és tan senzill. Les persones tenim pànic a tota possibilitat d’error i evitem sempre que sigui possible el risc intrínsec que comporta tot allò desconegut. És per això que, perquè tot el model “moonshot” sigui una realitat cal aprendre ràpid: quan es planteja un objectiu ambiciós, cal identificar aquells punts que són crítics per assolir l’èxit així com aquells que comporten alts nivells d’incertesa.
Quan s’han identificat aquells punts que es poden considerar crítics, hem d’instaurar un procés d’experimentació continu que ens permeti treballar aquests aspectes, detectant-ne els errors abans de desemborsar quantitats ingents de diners en iniciatives que tenen un recorregut limitat.
Lideratge del segle XXI
De tot això podem concloure que, en aquest moment, en situacions de canvi disruptiu, ens trobem davant d’una espessa boirina que ens impedeix avançar amb seguretat traçant una ruta des del punt actual fins al nostre destí objectiu.
En aquest context, tot esforç que fem per intentar reduir la incertesa és una pèrdua de temps ja que de cap manera aconseguirem augmentar la nostra visibilitat.
En canvi, abraçar els superpoders que ens brinda aquesta incertesa i avançar amb seguretat a través de la boira, reaccionant amb agilitat quan trobem una roca al camí, però convençuts alhora de la gran quantitat d’oportunitats que ens ofereix aquest nou context és clau per desenvolupar la mentalitat exponencial que necessiten les organitzacions al segle XXI.
Això no obstant, aconseguir traslladar aquesta teoria a la pràctica per utilitzar-la en benefici propi no és tan senzill. Les persones tenim pànic a tota possibilitat d’error i evitem sempre que sigui possible el risc intrínsec que comporta tot allò desconegut. És per això que, perquè tot el model “moonshot” sigui una realitat cal aprendre ràpid: quan es planteja un objectiu ambiciós, cal identificar aquells punts que són crítics per assolir l’èxit així com aquells que comporten alts nivells d’incertesa.
Quan s’han identificat aquells punts que es poden considerar crítics, hem d’instaurar un procés d’experimentació continu que ens permeti treballar aquests aspectes, detectant-ne els errors abans de desemborsar quantitats ingents de diners en iniciatives que tenen un recorregut limitat.
Si voleu desenvolupar una mentalitat exponencial, podem ajudar-vos a qüestionar els paradigmes actuals i instaurar els sistemes que necessiteu. Estarem encantats d’acompanyar-vos en aquesta transformació.
ALTRES ARTICLES RELACIONATS
Mentalitat exponencial
Els resultats que aconseguim depenen del que fem. El que fem depèn de com veiem el món.
Benvinguts al món exponencial
En un context de gran incertesa, podem identificar algunes característiques que presenten aquelles organitzacions que lideraran el futur.
Innovació exponencial
En un context de grans canvis, les organitzacions han d’integrar la innovació a la seva activitat diària.
La Transformació Empresarial
Agile, igual que Lean, és una cultura i el seu desplegament s’ha de tractar com a tal si esperem que tothom en comparteixi els valors. La mentalitat de les persones només canviarà quan l’organització accepti els nous valors, les creences i els paradigmes de treball.